Poesia literària

Llibre Primer: 

ESBORRALL DE LLUM 

(acròstic) 

Passeja el teu somriure pels meus llavis 

Escriu-me amb la mirada dels teus ulls
Pren-me les fosques lletres del poema
Inventa’t llum
Tens el misteri de les hores nostres
Alçades entre un munt de papers tous

Pressento una batalla de tenebres
Entre jo i potser algunes raons fredes
Petites o oblidades ets la lluna
Il·lusionada
Tendresa del meu cor o pleniluni
Antigament immersa en l’alegria

Pensaves lentament altres històries
Estimades o obertes a l’atzar
Poderosa nit de somnis distrets
I enfurismats
Tenies la certesa dels meus mots
A cada mos d’alè que tu vivies

Portal de foc són els teus ulls oberts
Escalfes les raons del breu missatge
Portador silenciós de tots els signes
Internament
Tenyits d’enyorament i recordances
Artèria tremolosa del desig

Presagi universal d’immensitats
Estrella sigil·losa del meu somni
Primera veu amiga en el record
I encara et sento
Transitar dolçament en les nits tristes
Allunyada del tracte més pervers

Passaria la vida o la distància
Escrivint-te poemes en el cel
Promeses infinites d’aventura
Instant de llum
Tallada misteriosa i musical
Antiga companyia que ara enyoro

Però què t’estic dient preciosa estrella
Estadi circular de les mirades
Però què t‘estic dient si ara jo sento
Imatge amb pena
Trossos de mi desfets flotant per l’aire
Astutament dispersos per trobar-te

Preparo a cada alè les meves ombres
Endurides pel fum i la ignorància
Perfilo les respostes que m’agraden
Intento ser
Tardana posta lenta d’un roig sol
Amic d’algun poeta o dissident

Parteix-me ja per sempre i no em consolis
Estripa’m la mirada amb la mirada
Predica’m els conceptes que no escolto
I quan jo cregui
Tenir un doll d’aigua clara en el meu cos
Avançaré amb la nit per fer-nos grans

Pintaria l’aire dolç que t’abriga
En una tarda lenta de paraules
Prefereixo veure l’aire i sentir-lo
Independent
Tacat del teu somriure i l’escalfor
Abandonada a tots els teus designis

Proclamo ja per sempre alguns moments
Enlairo a quatre vents els crits de ferro
Prohibeixen les gavines altres veus
I et veig a tu
Trencant la nit per fer-te il·limitada
A l’empar dels meus braços i el destí

Pots ser silenci de les hores negres
Enemiga del cant més dolorós
Presència aletargada que contempla
Intransigent
Tenebres en la nit il·luminada
Amor o somni pedra llum i foc

Llibre Segon: 

PARAULES TRENCADES

gotemburg estiu de 1974
  a carl-erik a hans a rafael
     amb ells he après a trenar paraules 

I 

treballar records

ara recordo moltes coses

unes cartes que esperava

unes nits llarguíssimes d’odi

contra el coixí

sorolls monstruosos

nits d’amor frustrades

i la comprensió que no mereixia

ara que estic lluny

i sóc

un home sol enmig del mar

i sé

que no vindràs

i quan et vegi no seran

les teves mans

aquelles

que jo estimava i besava

cent vegades

ara quan recordo aquestes coses

ploraria

o potser és que ploro

sense llàgrimes

el vent m’escolta i jo l’escolto

perquè plora també i va de pressa

buscant un racó per aturar-se com jo el busco

avui escric aquestes coses

que penso des d’allà

però aquí hi ha posat

un mirall

transparent blau infinit

que escup les paraules que li llenço

i els records com ara

que no sé per què els escric

no són meus ni de ningú

aquests pensaments

arrencats

d’una roca d’un paisatge

d’un temps d’un lloc

ja sóc poc menys que res

i torno a recordar antigues coses

quan voldria ensorrar-les en la neu

verda si existeix

conèixer noves flors

de pètals carnosos grocs

perfumats com un mocador

que guardo a casa

voldria que es fonguessin

aquestes lletres

amb la velocitat en que les dibuixo

i fer-ne de noves com les flors

i escriure amb tinta negra

sobre els núvols

de la nit que viatgen

cap a altres cels més coneguts

i voldria ser un poeta

per escriure coses belles

poder-les llegir tu

o el dimoni

arrencar el salpàs d’una porta

i amagar-me a la ciutat

per odiar-la més encara

oblidar-me de parlar

descobrir tot sol les lletres

habitar un món sense números

ni mentides ni records

no tenir ni nom ni cara

despertar-me en una illa

que guarda moltes llàgrimes

meves robar-la al mar

esmicolar-la

i empassar-me aquella pols

m’entrebancaré amb el demà

si vull córrer tant però no m’importa

he aprés moltes coses

i no sóc pas un gat vell

sóc un home que escriu

lletres per plorar-hi

infeliç haig d’anar-me’n

al present

aprendre a viure arreu del món

doncs no sé

cap on hauré de fugir demà

potser aquí hi plantaré un arbre

blanc un bedoll

com els d’en cèsar

o potser hi deixaré un amic

i en un instant

el món esclatarà haurem perdut

però aquesta nit de vent fred

i records no pot quedar

oblidada per tothom

i menys per mi

m’obriré el pit per escriure-la

a les muntanyes del meu cos

i si algun dia hi ha algú

que em descobreix

li lliuraré la meva nit com a penyora

si tinc la sort de poder viure

en una nit que sigui dia

i no plori mai més

niu llenci al mar els poemes

que ja he escrit

no recordaré moltes coses

com avui

ni com demà ni com ahir

tots els dies són iguals

II

 m’agraden les nits blanques

 saber

que no m’han vençut del tot

mirar-les dret altiu

parlar en veu alta

a les estrelles

com si jo fos una estrella

o elles fossin homes

amb orelles cor i braços

m’agrada estendre els meus

en les nits blanques

de gotemburg

i no sentir-me estrany

ni intrús fer-me vent volar lluny

amunt cap el sol

que s’endevina en el mirall

del cel però tinc por

tinc por d’escriure em fan por

les lletres

sento

com si es fongués el llapis

als meus dits quan més l’apreto

i s’enfonsés el paper tou

només tocar-lo

tinc por

de no poder dir coses

sóc infinitament petit

més petit encara

no sé res i vull aprendre

poder escriure

parlar tocar viure

aprendre l’ofici de poeta

trencar paraules exprémer somnis

fins que quedin blancs

i somiar demà

viure somiant recórrer el món

ulls clucs i sense guia

saltar galàxies trepitjar planetes verges

recollir

mostres de pols de l’univers

sacs sencers mil quilos

plantar-hi un jardí

devora el mar i observar

si hi neixen flors

serien flors fantàstiques

infinites com l’univers mateix

de colors desconeguts

les regaria

amb l’aigua negra

d’en neruda

perquè cada flor fos un poema

cada perfum

un himne a l’amor

que ja no és

ni ha estat o serà demà

o ni ho va ser

però llavors jo sóc mentida

estic somiant o sóc un somni

si bufo m’esborro

si em moc em desfaig

si respiro em trenco

però pesen les hores unes sobre les altres feixugues

maldestres olioses

s’allunyen lentament

i m’han deixat untat

tenyit fatalment de temps

no acabaria mai

escriuria amb sang

quan em faltés la tinta

i em moriria

per no haver pogut dir coses

III  

caminar ulls clucs pel món  

viure en la penombra

que excita els meus mots ocults

fins fer-los surar

en el paper

treballar la poesia

empastifar-m’hi les mans

embrutar tot el meu cos

de lletres poemes incògnits

la poesia és un camí

ple de corbes

que s’ha de trepitjar de dalt a baix

no valen les dreceres ni la passa de gegant

ni tampoc les corredisses

per tal d’arribar el primer

la poesia és un camí

ple de fang

i cal fer-lo descalç

per trepitjar totes les lletres

trencar-les confondre-les

engendrar

un nou abecedari

de colors primaris

o una mica tendre

que hi creixin les paraules

com les flors en un jardí

i l’aigua per regar-les

sigui tinta

que els savis reunits

s’inventin

rellotges sense hores

o dies buits de temps

per poder escriure més i més i més

que tothom sigui poeta

i els poemes transparents

l’un sota l’altre llegir-los tots

cada dia cada nit o en cada lloc

besar-te

com una rosa besa l’aire

deixant-li un bri

d’enyor nostàlgia

per tornar-hi

arribar a tu mar furient

amansit en roca clara

rebent tot l’amor que puc

donar-te i no en sé més

mostrar-te les meves aigües

barrejar-les amb les teves

en intent d’eternitat

seguir ulls clucs l’amagat desig

de permanència

fer-nos avars d’amor

com habitants únics

del planeta

escriure encara els nostres mots

gravar-los a les pedres

ser escoltats pel vent

i per la nit

ferits d’amor sagnant poemes

Llibre Tercer: 

RITMES

A la memòria d’Agustí Esclasans,
creador que fou del  Sistema de Ritmologia de Catalunya

I
La nit em dolceja de plors i de somnis molt tendres.

Tenebres trencades en llum de foscors i mirades

passives, suplicis del món que no te més resposta

certera que el crit d’una flor pel mirall o finestra

tancada a les veus més llunyanes, esteses al terra,

omplint de perfum els instants pelegrins de les hores

que sempre les crema amb mirades malignes, vermelles

de foc o de sang tremolosa llaurada en silenci.

Orgulls misteriosos de nits recordades amb pluja

suau sobre els vidres glaçats, que separen somriures

antics i mirades esquerpes en jocs d’infantesa.

No som les tempestes d’estiu que a la nit il—luminen

amb crits feridors de cent llamps d’una orquestra fingida.

Dinàmiques veus esquerdades al cim del teu somni,

no gosen mullar%se en el vent que acarona els teus llavis

calents del desig de besar. Imagino el meu rostre

fugint de la nit cap els ulls que m’esperen intensos

al mig del record. Descobreixo raons investides

d’engany maliciós, rovellades clemències de sorra

que no han nascut mai. És el vent, és la nit, és la por de

no ser ja mai més el mirall del teu món. I m’adormo

com sempre, partint la distància de lluna trencada.

II

Ja ho sé que la nit em castiga amb records i mirades

freqüents de la lluna més freda del cel, però no escolto

les veus del teu vent enganxades al mig del meu somni

llunyà, contemplada gavina roquera i miracle

d’amor, que no espera més llunes d’estiu ni ferida

més blanca que el bes dels teus ulls, traficants de silenci.

Desperto en la nit i vull ser el personatge de pedra

que viu del record d’una vida perduda i callada,

on tot és oblit pel seu món de misteri. Terrible

presència constant del fantasma noctàmbul i oníric

que il—lustra el meu son, esdevé la fugida infinita

dels crits d’insistència en desert solitari. Pretèrits

orgulls temptadors em voregen les veus expulsades

de dins les entranyes en busca d’algun auditori

que escolti el que dic. Ja no queden persones dispostes

a fer que tremolin els núvols en veure les coses

que es fan pel brut llot. I cremem les respostes

davant del gran foc de l’amor, que no sé d’on treu llenya

per fer les mil brases amigues del temps. Repeteixo

costums perquè tinc un mirall que endevina tempestes

futures. Vull prendre el meu món pel costat que no crema. 

III

Contemplo presències constants de petjades lleugeres

que empaiten la terra cremada que deixo darrera

dels passos porucs, il—lumino el meu somni creient%me

l’origen del fi silenciós de les venes calentes

que inunden les teves entranyes, arronso les forces

internes que em fan el més fort entre tots, i camino

entregat a la xarxa d’enyor d’oblidades vivències.

No cal que m’enganyi: aquelles petjades no estaven

dispostes a unir%se amb les meves, porugues i esquerpes.

Avanço, decanto la nit perquè quedin estrelles

penjades del cel transparent, i no em mostro ferotge

ni inquiet a les hores curulles de pedres feixugues

que esguarden pacients la tempesta final dels meus dies.

Segueixo el camí transportant el meu cos que és de vidre,

i espero que es trenqui en el cor d’una roca marina

davant les onades abruptes del mar que m’escolta

l’orgull capgirat, indefens, fugisser i entregat.

Llibre Quart: 

POEMES OBERTS

I

Voldria acaparar-ho tot. Braços oberts,

estirar-me a terra i sentir el món

que m’oprimís, que ferís el meu pit

amb ramat impossible de bardisses i claus.

I la meva bruta sang, brollada

del cos que m’empresona, m’alliberés de la imatge

i del record.

Rius de sang espessa, salada,

tenyirien el fresc mar de les gavines

que fugirien cap a horitzons més blaus.

Jo restaria eixut, pell i óssos,

xafat pel pes del sol,

confós entre les pedres. 

II

Quan resto sol, al capdavall del dia,

transportant paraules per vestir una idea,

quan resto sol i la sang em vessa

de l’íntim desig de transcendir,

esdevinc pirata lladre de silencis

al mig del somni, vençut pel món.

Em confonc amb la nit,

m’abriga la terra que vaig renegar,

i m’adormo,

cansat,

ferit d’impotència. 

III

Endevino els mots,

però no encerto a descobrir

quina és la llum que t’il—lumina,

estimada,

quina clara tempesta

enlluerna el teu destí.

Jo sóc de terra endins,

ja ho saps, lluny de la mar,

amic de nits sense resposta,

acostumat al silenci

de totes les estrelles.

Jo sóc de terra endins,

d’un país eixut i encrestat,

on les hores són més lentes

que la por. 

IV

Cansat ja d’esperar els teus plenetes

i el teu món

i tu,

m’apartaré de les coses,

buscaré l’antiga companyia

del meu racó fidel.

Em fan nosa les veus

dels profetes embrutits d’aquesta terra.

Encara prefereixo sentir-me poderós

amb una nit de lluna plena

bullint-me a la butxaca,

que acostumar-me a ser una pedra. 

V

Arribem a toc de lluna vora el mar.

Em faig onada gegantina.

Tu, platja humida,

perfum de mar, ulls de la nit,

em vens a rebre.

Les nostres pells nues en confonen.

Mar i sorra, rosa i llavi,

no tenim altres límits

que l’horitzó.

I si et veiessis convertida

en mar de lluna,

jo seria peix d’estel del teu bell mar.

I si fossis negra nit de tempesta,

em sabria

llum de llamp per travessar-te.

Però no m’escoltis,

car tu ets rosa i jo mentida. 

VI

Conec la drecera de la mort,

el viatge ràpid al somni fred,

el negre clot de l’absència.

Sobrevisc als mots calents que llenço al mar

per motllurar

una resposta de silenci,

capaç per ella sola

de contestar

els meus grans interrogants.

Escric paraules d’alabastre esmicolat.

Busco la nit

per pintar hi els meus colors

intranscendents.

Retallo el foc, estripo l’aire,

em cremo l’ombra,

inundo tot el cos de cendres

ferides, fredes, fosques,

i em sé perdut en la ignorància

de les coses.

No trobo camins, sols veig un mar immens,

i amb la paraula calenta als dits,

m’hi llenço. 

VII

Voldria ser pirata de la nit

per abordar-te a punt de somni,

fondejar la meva nau, volguda meva,

en el mar impenetrable dels teus ulls,

omplir les meves veles del teu vent

i ferir-te amb el pes del meu cos nu. 

VIII

Desperto de sobte, quan la tarda és més crua,

desperto de sobte amb un crit de dolor,

silenciós,

un crit de dolor que m’estripa les venes

curulles de sang indecisa.

És un crit ofegat en les meves entranyes,

calentes de sang.

Mentre, la nit se’ns acosta oferint el misteri

de la seva foscor. Endevino la lluna

disposta a ferir me de nou,

en la meva recerca constant de misteris nocturns.

Avancem, lluna i jo, solitaris, heretges, perduts en la nit.

Els nostres destins seguiran compromesos. 

IX

A l’ombra del silenci, el teu cos trèmol i humit,

rosa ferida,

   clavell vermell,

      aroma de dolçor,

esclata en el desig de ser la meva terra,

el fang suau i tou per modelar-te.

Me’l bec molt lentament

i em sento ple de tu,

    mentre tu, companya de la nit,

et lliures al llarg i dolç viatge de l’amor.

Es trenca el temps.

Ja no ens calen els minuts per viatjar. 

X

No vull viure amb les mans

plenes

de l’absència del teu cos.

Necessito veure’t, tocar te,

sentir-te amb mi

a cada pena, per fer-me fort. 

XI

M’agradaria que la llum

fos com la sorra,

per llençar-ne un bon grapat

allà on fes falta. 

XII

Deixa’m seguir-te els ulls

amb el meu plor.

Descobrirem

altres muntanyes per recórrer,

lluny d’aquí.

Però si no em moc

del meu forat

(terrible son),

si resto quiet

davant del foc

  quan ja soc brasa,

no sabré mai

de l’altre sol

que t’il—lumina,

   com tall d’espasa,

per fer-te un lloc en la foscor.

I ara et confesso / a cau d’orella,

que n’estic tip / de tanta lluna. 

XIII

Potser arribarà el moment

en que alguna lluna blanca

cremi, al tocar-la,

els meus dits inquiets i interrogants.

Com el meu cos ara,

que ha esdevingut ja

més pregunta que resposta.

Suposo que tant se val,

restaré mut, no diré res.

I si ho voleu,

em faré horitzó en el mar

besant el cel.

Però amb la nit, seré silenci interrogant. 

XIV

El full se m’ha buidat

de paraules.

Se m’ha buidat.

Em resta només la nit, esplèndida

en la seva immensitat serena,

per omplir lo.

Un cop més, em sentiré

pirata de la nit

navegant per la cresta del somni.

Tant l’hi fa.

Aquesta nit seré poeta, però demà... 

XV

  (I)

Alleujaré el pas, com si tal cosa.

Potser ningú sabrà la nit humida

que m’envolta,

la tèbia sang, el temps vençut.

Temps, sang i nit

esgarrapant me el somni de la vida

oblit avall, ferida fosca del destí.

  (II)

Arrancaré les arrels

una a una

obrint la terra al sol, a l’aire fred,

a la tempesta i al silenci.

De la ferida brollaran antigues veus,

crits al vent, esquerdant

la claror amiga dels meus dies.

  (III)

Ploraré un altre cop, com abans

ho havia fet, sentint

la por dels vespres

a la sang, venes enllà,  regant me el cos.

Seran les gavines finalment

les que em portin l’esperança del matí. 

XVI

No hi tornarem allà,

antic racó de nits d’aprenentatge,

bella imatge

que em fuig dels dits com la boira

ara mateix,

que neix

per viure amb mi,

companya de totes les guerres,

enemiga de les terres

tenyides de negre pels somnis perduts.

Alliberat de somnis ja,

tornaré potser a pensar en el temps passat.

I al capdavall,

seguiré col—leccionant més preguntes que respostes.

XVII

He tingut el vent com a resposta

a les preguntes que em feia cada dia,

a voltes tramuntana,

i algun cop, potser, calma serena.

No era l’aire del vent el que em portava

a les coves més profundes dels planetes,

era en Neruda, Pablo, amic de nits,

d’aigües negres i de pedres,

amic de somnis i d’esperes.

Han passat molts anys

i encara

vaig comptant les llunes

a cada cop de vent.

Però m’enganyo, Pablo, amic.

He begut les teves aigües negres,

les teves pedres i planetes.

No em falta res, quan tinc només

la fosca nit de mitja lluna

i el record,

per compartir amb els teus poemes. 

XVIII

He caminat

pels camins desafiants

d’aquesta terra altiva.

Volia anar hi amb tu,

volia provar amb tu

les roses blaves,

volia veure’t disfressada

d’olor blava i de silenci,

princesa de les hores,

reina dels ulls, cascada de mirades

cristal—lines,

principi i fi de la paraula...

Mentre, jo seguia erm.

   XIX

Trenca l’ona, fes-te vent al mig del mar,

que jo esdevinc lenta barca de corall.

    XX

Voldria fer-te petita

per dur-te amagada entre les mans,

sentir als meus llavis la teva pell calenta,

robar la nit al món

per fer la només nostra

i recórrer junts vint mil estrelles. 

   XXI

Et suposo pedra de riu

plena de racons

i forats

per observar te l’ànima,

mentre jo, perdut en el laberint

inquiet del teu món,

busco les raons que m’han de vèncer

quan sóc ja un vençut sense raons.

      XXII

Clavar el llapis al paper

per fer un poema trist, sense cap lletra,

solitari i eixut.

Usar lo a totes hores,

a cada instant i arreu del món.

Fer-lo aspre com un desig vençut,

o creixent, com l’ombra,

en la lenta agonia de totes les tardes.

Esgarrapar-lo amb l’esguard ferotge

i potser, cansat de veure’l,

acostar-me’l al pit

perquè rebi el mateix foc

que m’està cremant a mi.

       XXIII

Caminen els núvols

pels camins del cel

buscant foscor, fugint

de la lluna que els banya en plata,

dibuix de somnis

i records

que prenen vida lentament,

i lentament s’esmunyen

nit enllà, cel endins.

  XXIV

Fer cadenes del vent,

lligar-me al cel

per fugir de les pedres

immòbils del paisatge,

sentir-me transportat,

poder veure el món petit i lluny,

ignorar els colors,

ser transparent i eteri,

breu com un sospir,

lleuger com un desig.

Travessar la nit

fondejant

cap a la lluna,

caure-hi vençut i nu,

vestir el meu cos

d’aquelles cendres verges, fredes,

dramàticament soles com jo ara,

donar-li’s

la meva sang calenta,

estripar els somnis

perquè no hi quedin mentides,

i lentament

allunyar-me de mi. 

XXV

     Sóc presoner d’un cos de fang

i ferro fred.

Àvid guerrer, cerco respostes

per combatre a diari

tots els mots,

o vence’ls a la nit,

quan la foscor em roba els somnis

i em deixa sol,

dramàticament sol per pensar,

o fer, o escriure,

o dir les coses que voldria,

aquelles coses que em cremen

les entranyes

per apoderar-se de mi

i poder cridar

que sóc només una conquesta.

Però no vull,

com tampoc vull una altre nit

de silenci

amb la mort a les mans,

mirant-me,

amb desesperat afany de posseir me.

Trencaré les cadenes  que em lliguen al paisatge,

aprendré les respostes

per combatre tots els mots,

volaré per sobre els odis,

viuré els colors eterns.

       XXVI

La nit em pesa. L’arrossego

amb lentitud, pausadament,

camí del món.

Però no em cansa

caminar cap a la llum.

     XXVII

 Ets l’amic desconegut

que dóna consells i plora sol,

el que sovint

ensopega en la mateixa pedra

del camí.

No coneixes altre amor

que la mentida,

però no vols fugir perquè tens por,

et consum l’esglaiadora por

de quedar més sol encara,

eternament ignorat i únic,

finalment vençut,

com ara.

       XXVIII

He caminat

pels camins desafiants

d’aquesta terra altiva.

Volia anar-hi amb tu,

volia provar amb tu

les roses blaves,

volia veure’t disfressada

d’olor blava i de silenci,

princesa de les hores,

reina dels ulls, cascada de mirades

cristal—lines, principi i fi de la paraula...

Mentre, jo seguia erm.

         XXIX

Lamentablement no em conec encara,

la meva veu em resulta estranya,

o enemiga o rància,

o tova.

La veig penjada d’un somni

lluitant entre dos futurs.

Com els poemes,

els meus rovellats poemes

que descobreixo novament

a cada instant, i dubto sempre

si els he escrit o encara no,

quan esdevenen

interrogant ferotge de nits tristes,

i abraço l’aire dens

que es va fent matèria

lentament,

aferrant-se al meu cos nu,

cada cop més quiet i garrotat,

lligat al fang, a ran de terra.

Un cos que és ja una pedra

i serà afegida, inútilment,

al paisatge. 

XXX

Arrossegava els óssos sense esma

per les lloses suades del carrer.

Fregava l’esguard per les pedres

tot sabent que les feria,

i em cremaven els peus

com crema el foc d’un amor

intensament viscut a cada instant.

Envejava els meus somnis

i em preguntava si era lícit

omplir-me les butxaques de records.

Però vaig pensar, que al capdavall,

no calia esbrinar tantes coses

en un dia,

per acabar sol com sempre,

perdut entre els llençols. 

XXXI

L’aire s’havia trencat en cent mil vidres

que trepitjava al caminar.

Em sabia al límit de les raons

i em trobava,

com un crit d’impotència, sol.

Em creia en un camí de pedres

que embrutava amb la sang densa

dels meus peus.

Volia posar-me la disfressa de poeta

i mirar la lluna cada nit,

sempre,

  plorant tot sol,

     com sempre. 

XXXII

Si pogués conèixer els colors

de cada cosa,

si el silenci em fos amic

i sabés el nom de les estrelles,

els hi escriuria versos

de paraules transparents,

com tres pètals amb perfum de primavera.

Cada nou silenci fóra un mot,

la nostra nit d’amor, una distància,

els teus besos, dolç verí. 

XXXIII

Ahir es va morir un rellotge

era de nit, plovia lluna ,

el varem ofegar

entre les aigües tèrboles del port.

Però tanmateix

el món no es pararà per aquest crim,

ni el temps portarà dol. 

XXXIV

Busco la llum

  quan la llum ets tu.

Em faig amic de les estrelles

  si tu també ho ets.

T’abrigo amb la mirada

  i et sento més a prop.

Camino pels teus dies

  respirant te tot l’alé.

Et lliuro el meu amor

  perquè vull que tu me’l guardis.

T’escric un poema

  llaurant te’l en el cor.

Cada nit em moro

  per donar-te a tu més vida.

...i quan acabi de dir les meves mentides

em ficaré al llit, tot sol,

però si ploro no us ho diré pas . 

XXXV

Prosa o vers,

o potser cendra,

esdevé oda immortal,

presència indefinida d’ulls antàrtics

gelosament oberts a cap destí.

El món és la presa que busques.

Tens ànima de pirata i de guerrer,

som enemic i amic, despullo l’eina.

Estarà molt afilat el dur acer

sempre són els mots les meves eines ,

prepararan l’atac,

apuntaran al cor,

recitaré tot sol fràgils rostolls de llum

i paraules trencades. Finalment

tornaré a escriure amb les mans fredes

cendres o versos,

o potser proses. 

XXXVI

Em sé amic de les distàncies

dels planetes.

Jo, única veu

amagada en el silenci de la nit,

cridant fins esberlar la por

de les meves entranyes,

calentes de solitud i perilloses

com l’esguard.

Seràs sempre

el sembrador de somnis a la cendra,

l’amant fidel

de paisatges desolats i grisos,

com els dies, que fan cua al calendari

per perdre’s en el record. 

XXXVII

Lletres de plom a la sorra de la platja

enfonsant se lentament

en una nit cosida d’estrelles

llum de llet de lluna

retenen el meu cos indefens

enganxat al terra,

com una lletra més sobre la sorra,

rebent la claror de la nit,

fent-me jo estel, o lluna

o sol imaginari,

centre artificial de l’univers,

viatger trist de les distàncies de la nit.

Així espero l’arribada

d’una veu amiga a cau d’orella

per poder-li fer un poema sense fi,

dibuixar li les paraules inventades

o recitar-li, lentament,

tots els colors. 

XXXVIII

Vull cremar la nostra vida.

Junts

prendre el món,

abraçar-lo desesperadament

a totes hores,

barrejar-nos en el fang,

tenyir-nos

de vida, d’amor, de sang,

i morir abraçats totes les nits.

  XXXIX

Amics poetes, dibuixants,

escolteu el meu lament!

Sóc un crit al fons del mar,

lenta llum a l’horitzó.

He perdut aquella força

per lluitar contra les coses

i em fereixen, cada dia,

lletra a lletra, els vostres versos. 

XL

És tan fràgil la nit quan s’està sol,

tan disposta a trencar-se a cada instant,

que em sento responsable del silenci

robat amb lentitud a trenc de plor. 

XLI

Em creia ja al cim de les onades,

punt més alt del meu pelegrinatge.

Encara camino. 

XLII

Estripo temps

en la lenta solitud poruga

que omple les meves nits.

I torno a ser

l’antic amic de tristes veus,

amant silenciós de la lluna.

El meu voltant

és un llac de llum inquieta

que es reflexa al pensament.

Seré aigua dolça

d’aquest llac, gota infinita,

per explicar-te el món on moro. 

XLIII

Algun dia estriparé tots els papers

que ara guardo, gelós,

per racons polsegosos

i calaixos oblidats d’algun lloc fosc.

Ja no em serveixen.

Tot allò que he escrit fins ara

esdevé una gran mentida

cada dia.

Jo mateix soc un farsant. 

XLIV

Mostra’m l’espasa d’alga rosa dels teus llavis,

neteja les paraules de tota estrella fosca.

Un somriure dels teus ulls em fa infinit.

Immers en el teu pit, segueixo l’ombra

motllurada per sospirs d’immensitat o de distàncies.

Igual que tu, jo busco el món.

Visc en els teus ulls, navego el teu somriure,

no vull ser mariner sense nau ni port segur.

Haig d’escalar moltes hores per fer el cim,

aprendre cent idiomes, posar-me mil disfresses,

captar tots els matisos d’un mateix parfum,

sentir el teu vent i el meu recórrer junts camins de cendra.

Van sorgint volcans de foc, terribles nits de fum,

onades clares i vespres tous, fatigats i eterns,

però el meu llapis tossut no inventa mots.

Caldrà estripar el passat per tornar a néixer

i escriure noves veus dibuixant lletres. 

XLV

Deixa que els altres diguin

el teu nom

i ja et coneixeràs.

No caldrà que et barallis més

amb el somni de la nit,

per despertar al nou dia

amb les mateixes preguntes als llavis,

o defensant raons de sorra

com sempre has fet.

Escolta els ignorants, ells són els savis.

Crema paraules amigues i recull les cendres,

tant se val que siguin fredes,

et pertanyen,

inunda te’n el pensament

i parla cendra,

seran els teus vells mots

verges ara de mentides. 

XLVI

Voldria prendre un tros de nit,

una mirada,

mitja lluna o quatre lletres,

per sentir-me poderós amb tu

i fugir del món amb les veus juntes. 

XLVII

M’agrada pensar en tu

amb els ulls tancats i sol,

quan de nit m’envolta el teu parfum suau

de misteri i enyorança, i et faig mussitar

dolçament a cau d’orella,

potser traint-te,

les paraules que desitjo. 

XLVIII

Em dones la mà, em fas un bes

o em regales

la

mirada

lentament

mentre jo, foll d’alegria,

esdevinc nàufrag d’amor

en els teus ulls marins

i perdo el nord,

no veig més sol

que el que tu veus,

m’agafo al vent

que t'acaricia

per deixar un bes

en els teus llavis.

Potser amb sabor de llunyanies. 

XLIX

Les paraules que ara et dic

el vent no les belluga

del teu rostre, ingràvides,

besant te el ulls

o amanyagant te els llavis

lentament,

esperant un lleu sospir

per dibuixar-te els mots

a les entranyes.

Voldria que respiressis

el que et dic, que et sabessis

inundada de paraules,

cascada de fogueres.

Jo ja tinc

  la llengua morta

     de tant foc. 

L

Les branques lluiten

per un tros d’aire

robat al cel,

sense saber

que aquesta nit,

amada meva,

aquesta nit

ens mentirem

discretament

amb un somrís. 

LI

S’alçaven els meus somnis violents

esquerdant l’aire trèmol que em tenia

completament cobert de realitats

i absències ignorades.

Despertava després amb la indiferència

del que no te a les mans altre cosa

que el llast feixuc

d’un aire immòbil, estrany i feridor.

Potser distret,

recitava mentalment tristes estrofes

fins que el meu cos, cansat i vell,

es fonia sobre les pedres

untant les de records.

  LII

Neixes en mi cada nit

a l’hora difícil del coixí

i el llençol fred,

i el cel tancat. Cada nit

em descobreixes els colors

que ja oblidava,

el sol que ens ofega de llum

i les gavines,

que esbandeixen clams de vida.

La teva soledat és la meva solitud.

Contràriament, els teus neguits

em donen força per seguir

el llarg camí que trepitjava.

Cada nit

  neixes de nou

     al meu costat. 

LIII

L’etern per què sense resposta,

el clot callat i l’arbre nu,

la imatge fosca,

l’esquerp mirall de dama honesta

que just engresca

uns ulls cremats per vida tosca.

Mirall de llum: nova finestra

amb cos de mar per un blau rostre

sense horitzó, mirada fresca. 

LIV

Provocadors núvols negres

portadors d’aigua i tempesta.

El sol s’esmuny

per una última escletxa, finíssima,

que equivocadament

ens contempla des del cel.

Ventres de foc escalfant la terra

a punt de vomitar pànic

damunt la ciutat, plena de gent,

però tant buida, tan freda...

Pluja de dies passats, pedres de plom,

guerra, guerra, guerra.

Amb desesper, busco l’impossible refugi

al mig del fang, al mig del foc.

La terra que s’esberla,

tu allà i jo aquí. Nit de llamps.

L’incontrolable força de les aigües

arrossegant muntanyes fins l’horitzó.

Els colors perduts. Tot és gris o negre.

I finalment, l’esclat. 

LV

Avui he vist la paleta de l’artista

i els seus colors, que hi dormen,

esperant el paisatge

o potser el nu que hauran d’omplir.

Roda de llum i de nit,

hora d’amor que embolica

cada somni, sorgit

de la paleta adormida de l’artista. 

LVI

La passió vençuda.

Et veig al damunt d’una pilar

de quimeres de colors,

subtil imatge que es fon en el vent

per perdre’s dins la nit espessa del somni.

Vull despertar després

i sentir la calor dels teus braços

que m’abracen, però tinc por.

Potser llavors oblidaré

que hi ha un amic

que escolta sempre les paraules que li llenço,

i amagaré

 el paper que m’acompanya.

Però quan torni a ser

solitari caminant entre les pedres,

destruiré l’amagatall

per escampar sobre el paper

els meus mots de sang. 

LVII

No vull un cel amb colors de solitud,

ni que vegin les gavines

el meu rostre eixelebrat.

Si cal, m’amagaré en el món.

Sense amics,

la vida se’m farà molt més difícil.

Contemplo la tardor permanent

de l’esperit –fulles de coure-,

que se m’escapa ran del vent,

camí del mar.

Torna la nit i el seu misteri

ofegant un crit d’esglai.

Després, tan sols silenci... 

LVIII

Feriré el terra i el record

de llavor espessa

ara mateix. Cal que arrepleguin

les pluges, l’aire fred

i la primera escarxa de l’hivern.

Naixeran malvades plantes

per cercar un sol impossible,

país de cendra i pols, paisatge gris,

amarga realitat que trenca el terra

sota els peus, i fa visible

la llum inquieta d’una teia

que va cremant sense cap pressa. 

LIX

Vençuda la foscor,

recuperen les coses

els colors que abans tenien

i assoleixen

la llum que els hi ha plogut.

Pedra a pedra, avanço

per la vida en un món de cristall,

ara regat

pels colors

del sol que va naixent. 

LX

Lentes hores eren llast en el meu cor

ferit ja per velles nafres

d’altres temps. Ets la resposta

al fosc mirall que ja oblidava.

Parpelles de plom

tanquen els ulls a antic camins,

mostrant me un núvol

d’il—lusions sota el cel gris.

Els camps seran d’espines

pel desig desesperat de nova vida

que es ferirà inútilment, tenyint

de sang l’oratge del record.

Però llavors ja seré lluny.  

LXI

Avui viatjaria al fi del món si tu hi anaves,

naixeria novament per ser més fort a cada son,

et prendria els orígens de la imatge i del silenci.

Rastre o llum, dibuixaria amb la mirada aquell camí.

Arribo cada nit al teu record, i esdevinc ombra de lluna.

Fes-te finalment estrella blanca, infinita o missatgera,

rebent les meves veus de gavina il·limitada.

Artista del meu somni, et sento la mirada

gelosament inquieta cap el món. Tens ulls de llegenda,

ànima de rosa o llum, i jo t’espero. 

LXII

Aquella tarda pesava damunt meu

com sacs de sorra.

Em sabia culpable,

fermat per una corda

al llot que m’embrutia.

Lliures, veia volar les gavines

sota el cel,

mentre les seves ales d’enyorança

trencaven el vent amb dibuixos

d’harmonia.

Cap el tard, vaig comprendre

que aquella tarda havia estat

tant sols,

un nou revolt del meu camí.

  LXIII

La lleugera elegància del vol

de la gavina d’aquell teu mar

que tant enyores, duu el meu pensament

cap a horitzons perduts

per blancs camins de pols i de records.

Però ensopego i caic

subtilment traït per un record,

i beso el terra polsegós

que un dia

acollirà els meus secrets, calladament.

  LXIV

Amb llaüt sumís

cercaré la mar del retorn a terra eixuta.

Voldria no partir més, quedar me al moll

tot sol, a punt de nit.

Sense llaüt ni records, faria camí

per un nou ramal de vida

seguint la llum de les estrelles. 

LXV

  (I)

Es trenquen roques en el record

i cauen de punta tots els dies.

La cascada dels teus cabells

m’ha mullat el rostre,

i en el silenci trist d’aquesta tarda,

hem plorat.

  (II)

Ens teníem, tu i jo,

ens miràvem les mans,

els ulls, el somni,

com si haguéssim de separar-nos

per un viatge inútil

vers l’infinit, i fos aquest l’últim adéu.

  (III)

En un moment intens, quan

la paraula es confonia

amb el plor, t’has acostat

amb els llavis humits de llàgrimes,

i ens hem besat. 

LXVI

M’ajauré vora teu, allà a l’ombra,

esperarem amb paciència l’arribada de la nit,

la xafogosa nit d’estiu que fa suar.

Callarem per no esquerdar l’ambient que ens volta.

Llavors ens cridarà el silenci, insolent,

i despertarem abraçats

del somni d’una xafogosa nit d’estiu. 

LXVII

Quan el teu cos suau

surti del mar i vingui a mi,

vestit només

per finíssima pel—lícula

d’aigua de mar de nit d’agost,

i m’abrigui de la freda

claror de la lluna;

quan la teva pell, de raça bruna,

nascuda en un país

de sol diari,

encengui el meu desig

al primer frec;

quan els teus llavis,

color d’amor nocturn

besin els meus

i tasti el dolç regust de sal i sol,

oblidarem per sempre

el camí de tornada al món mesquí

que no volem. 

LXVIII

Talment el teu cos esdevindrà

silenci de nit, refugi confortable,

imatge d’infinita llum,

oblit, tristesa, plor dominat,

sentiment fogós,

racó d’amor, roca de mort.

I al capdavall de la vida,

quan el desesperat intent de permanència

alimenti una esperança,

instant de contrició, hora feixuga ,

recordaré amb nostàlgia

el teu cos petit, silenci de nit,

llavors potser molt lluny de mi. 

LXIX

Me’n vaig per mar, en el vaixell de l’oblit

que trenca el fosc mirall de l’aigua,

a la nit,

i deixo a terra l’aventura d’un amor

ple de records

que em diu adéu.

Des d’alta mar, en la foscor,

ja no es veuen amics, ni carrers,

ni el moll,

ni l’amor d’una aventura

que em diu adéu. 

LXX

Es trencarà la feble corda

que embolica la carn de la paraula

en la nit del món.

Llavors,

mil roses s’obriran al meu caprici

i deixarà de ser fosca la nit,

i muda la resposta,

i naixeran noves flors

a les vores del camí de lava

que davalla al poble.

Però abans m’hauré adormit. 

LXXI

Pujaré l’escala del somni

fins l’esglaó més alt.

Em deixaré ferir pel gregal

damunt la mar, a cavall del vent.

Ell em durà

allà on la ment de l’home

no hi ha arribat encara,

on la terra més salvatge

té delit del sol calent d’hivern.

I descansaré pensatiu

a les roques de la platja

d’aquell somni.  

LXXII

S’inflarà l’arrugada pell

del món

des dels volcans al meu desig.

S’encendrà, potser,

el foc immens de la terra.

Irònicament, il—luminarà

les tenebres de la nit

d’un univers en caòtic moviment

cap a la destrucció final.

Serà el far amic

d’un port desconegut.

Però no et capfiquis, que enguany

floriran altre cop tots els rosers. 

LXXIII

S’esquerdarà el glaç del somni.

Coneixeré un món clivellat

pel tro silenciós de la por.

Inútilment

buscaré la closca que habitava.

Tot em serà estrany.

M’agafaré al vent

per no caure en l’agonia

del pensar. I el nou amic

arrencarà per a mi

roses florides del somni. 

LXXIV

Un agre regust de silenci

s’apodera de mi.

Ja no cauran més dies

en punxa,

ni fulles tremoloses de tardor

gosaran clivellar

l’elèctrica fragilitat del vent.

Destaparé un món nou

sota el maldestre alè.

La meva veu

viurà altre cop

moments infinits d’angoixa. 

LXXV

El teu cos de planetes tous

el vaig recórrer mil vegades.

De les muntanyes

 a la molsa suau i tendre,

de les mans

als petons carnosos,

desesperadament valents

i únics,

com mai havien existit

en les nostres nits ferotges.